EL TRESOR DEL MONTSENY

Capítol 1

Aquell vespre d’estiu era esplèndid per caminar pel Parc Natural del Montseny, però l’Estela no anava a caminar, anava a buscar un tresor natural. L’acompanyava l’única persona que coneixia on era el tresor, el Fèlix Amat. El Fèlix era biòleg i investigador del Museu de Ciències Naturals de Granollers i coneixia millor aquesta part del Montseny que el menjador de casa seva.

• Fèlix, explica’m una mica la història d’aquest tresor, estic molt nerviosa i mentre anem muntanya amunt vull saber-ne més!! – va demanar l’Estela.
• Mira, doncs a principis dels anys vuitanta un noi que es deia Miquel García de Castro va fer una troballa sense precedents al Montseny. El noi era el fill del meteoròleg del Turó de l’Home i coneixia bé els animals del Montseny - va dir el Fèlix.
• Aquell noi va descobrir una nova espècie per la ciència??- va preguntar l’Estela.
• Bé, ell va trobar un tritó i volia saber quin era. En ciència calen moltes evidències abans de poder dir que has trobat una espècie nova - va respondre el Fèlix.
• No em deixis així, què va passar amb el tritó que va veure el Miquel? - demanava l’Estela.
• Doncs uns científics, l’Albert Montori i el Xavier Pascual, van veure que aquell tritó era com un que vivia als torrents dels Pirineus, però amb algunes diferències, i el van catalogar com si fos una varietat rara de tritó pirinenc distribuïda molt al sud – va explicar el Fèlix.
• Però la cosa no va quedar així, oi? – seguia l’Estela.
• Parem a fer un mos i després continuem, va bé?- li va dir el Fèlix amb un somriure.

Capítol 2

El Fèlix i l’Estela seguien caminant fageda amunt, aviat aquell bosc silenciós s’aniria convertint en un paisatge sonor esplendorós, on els ocells s’anaven fent els amos del silenci. Quan el rossinyol cantava, els altres passaven a ser acompanyants d’orquestra del virtuós solista, senyal que s’acostaven a l’aigua. 

L’Estela estava neguitosa, cada cop hi havia més estímuls, més colors, més sons, més insectes, més ocells... més biodiversitat. Havia quedat lluny la monotonia de la fageda profunda i havien arribat al bosc de ribera.

• Fèlix, què va passar amb el tritó dels Pirineus que deien haver trobat al Montseny? – va demanar l’Estela per continuar on ho havien deixat.
• Aquells tritons del Pirineu, si be s'assemblaven als del Montseny, també eren diferents en algunes coses, com per exemple la coloració del cos i la pell, que era molt menys granellada. Potser  aquestes diferències eren fruit d’una adaptació a aquell hàbitat tan al sud o podia ser que realment fossin una espècie diferent. Llavors, l’any 2001 els tècnics del Parc Natural i Reserva de la Biosfera del Montseny van decidir fer estudis per conèixer la situació de les poblacions d’aquell tritó pirinenc estrany. Aquest fet va coincidir amb l’interès d’un investigador del Museu d’Història Natural de Londres per saber més coses de l’animal. El doctor Salvador Carranza estava fent un estudi de totes les poblacions de tritó d’Europa i hi va incloure aquell estrany tritó - va seguir explicant el Fèlix.

Capítol 3

El bosc de ribera s’havia anat estrenyent i s’havia convertit en un torrent on amb prou feines es podia passar, però l’Estela i el Fèlix seguien caminant amunt. Devien estar a uns mil metres d’altitud i feia fresca.

• Què anem a fer realment, Fèlix?- va preguntar l’Estela.
• Anem a fer el seguiment d’una població de tritons molt especial - va respondre.
• El tritó pirinenc rar? - va seguir preguntant l’Estela.
• Saps què? L’any 2005, després d’un estudi profund comparant les poblacions de tritons del Pirineu i les del Montseny, vam veure la llum. El doctor Carranza i jo vam descobrir que el tritó que hi havia al Montseny era una espècie diferent de la del Pirineu; resulta que era una nova espècie de tritó de la fauna Europea i del món: era un tresor que només es trobava al Montseny! - va dir efusivament el Fèlix.
• Uau, quina il·lusió!, i li vau posar vosaltres, el nom?- va demanar l’Estela.
• Sí, el nom científic és Calotriton arnoldi i el vam dedicar a un famós investigador anglès anomenat Edwin Nicholas Arnold. El nom que li havíem de posar en català era evidentment tritó del Montseny! - va dir, posant-se a riure.
• Si jo un dia descobreixo un nou animal per a la ciència, li diré Estelensis Granollerina! - va exclamar l’Estela entre rialles.

Capítol 4

Ja havien arribat. Estaven davant un petit torrent amb caients d’aigua que comunicaven petites basses de poca fondària. Al fons de la llera del torrent hi havia pedres i roques acumulades per l’aigua que oferien fissures de diverses mides. 

• On són els tritons, Fèlix?- va preguntar l’Estela.
• Amagats! - va dir el Fèlix.
• Amagats a on? - va insistir l’Estela.
• Doncs mira, veus aquelles pedres que hi ha a la llera de la bassa? En aquelles fissures és on s’amaguen quan no fa massa calor – va dir el Fèlix.
• No els agrada, la calor? – va continuar l’Estela.
• Has de saber una cosa: el tritó del Montseny no respira oxigen de l’aire amb els pulmons, sinó que respira l’oxigen de l’aigua a través de la pell i quan fa massa calor, les basses tenen poc oxigen. Com més corrent i més freda és l'aigua, més oxigen té. Per això aquest tritó viu a torrents de muntanya - explicava el Fèlix.
• Llavors si fa massa calor, on van? – va preguntar l’Estela
• Doncs van als caients d’aigua on es fan més bombolles d’oxigen - detallava el Fèlix.
• Fèlix, et fa patir que hi hagi pocs tritons del Montseny? - va demanar l’Estela.
• Sí, em fa patir i molt. El tritó és una espècie en Perill Greu d’Extinció i l’increment de temperatura deguda al canvi climàtic ha fet que l’aigua cada cop sigui més calenta i els costi més respirar. Per altra banda, la sequera, la presència d’un bosc massa jove i l’extracció d’aigua per part de les empreses embotelladores fa que cada cop hi hagi menys aigua als torrents - explicava el Fèlix amb cara de preocupació.
• Em sembla que avui no veurem cap tritó del Montseny, Estela: a vegades no en veig, quan faig estudis al camp; el zero també és una dada i aporta informació. En aquest cas, ens diu que ara no hi ha gaires animals en aquest torrent - va dir el Fèlix, fent una darrera ullada a l’aigua del torrent.
• No passar res, l’important no és que jo el vegi, sinó saber que encara són aquí, al Montseny- va dir l’Estela. 

FI!