ESTELA I LA DENT D'OR

Capítol 1

L’Estela sempre mira de fer coses divertides i al Museu de Ciències Naturals de Granollers moltes vegades hi troba misteris per resoldre. 

• Carles, què fas avui?, tinc ganes d’aventures - diu l’Estela.
• Vols aventures?, doncs vine amb mi que avui remenarem cacones - respon en Carles amb mitja rialla.

En Carles i l’Estela es van conèixer a l’expedició per trobar el ratpenat argentat. Es veu que ara ell està encaboriat amb un assumpte força diferent i ben estrany. 

• M’estàs prenent el pèl, Carles? Jo no vull remenar caca!! – diu l’Estela.
• Tota aquesta terra molla que sembla adob és caca de gat mesquer que filtrarem i assecarem per veure quins secrets amaga - li pica l’ullet en Carles.
• En tot cas el gat mesquer no és un gat, és d’una altra família de mamífers carnívors anomenada viverridae. També se l’anomena geneta i la seva mida sí que sembla la d’un gat. La geneta acostuma a viure als boscos i menja petits mamífers – explica en Carles.
• I què són els petits mamífers? - pregunta encuriosida l’Estela.
• Vine, posa’t aquests guants de làtex, la mascareta i agafa les pinces, que començarem a descobrir l’apassionant món de la dieta de la geneta - diu en Carles.

Capítol 2

L’Estela i en Carles ja porten una bona estona treballant amb els excrements de geneta. Amb pinces i agulles manegades separen el pèl de les mandíbules, dents i ossos. Estan ben emocionats.

• Carles, tinc una altra mandíbula dreta, són d’aquest tipus, oi? - demana l’Estela.
• Molt bé, aquesta és una mandíbula dreta de ratolí de bosc, ja en tenim 25. Recorda d’apartar els ossos de la resta. Sobretot farem servir les dents per conèixer el que ha menjat la geneta.
• Òndia, Carles, fent aquesta feina em sento com si revivís on ha estat caçant la geneta. Tinc ganes de veure fotografies de com són tots aquests animals que estem trobant - diu l’Estela. 

En aquest precís moment, entra en Toni al laboratori. En Toni Arrizabalaga és el director del museu i un dels naturalistes més savis de Catalunya: sembla que ho sàpiga tot dels animals i, especialment, dels petits mamífers.

• Toni, què son els petits mamífers?- li pregunta l’Estela sense cap vergonya.
• Són un grup d’espècies de mamífers molt diferents, però tots ells de mida petita. A Catalunya n’hi ha 30 espècies, alguns petits com la musaranya, que pesa 2 grams, i altres de grans com la rata, que en pesa 400.
• Has de tenir en compte que hi ha petits mamífers rosegadors, que principalment són herbívors i que poden menjar tubercles, arrels, fruits secs, fulles, etc, i altres petits mamífers insectívors, que mengen insectes, cucs de terra, etc. – aclareix en Toni.

Ell mateix explica al Carles com ha de classificar les dents i l’ajuda amb les coses més complicades. El més difícil són les dents i els queixals solitaris que cal veure a quina part de la mandíbula van. Centenars de petits mamífers van apareixent d’entre aquelles caques.

• Toni, d’on surt aquesta caca de geneta? - demana l’Estela.
• Doncs de les latrines – contesta ell.
• Les latrines??? – exclama l’Estela.
• Sí, les genetes no tenen lavabos al bosc, però van a fer les seves necessitats sempre al mateix lloc. Saps on?

Capítol 3

• Les genetes marquen el seu territori fent caques a llocs alts, com roques des d’on l’olor es pugui sentir de ben lluny - explica en Toni a l’Estela. 
• Ah, val, ja ho entenc: com que totes són iguals, les genetes es reconeixen per l’olor - afirma l’Estela.
• Doncs no és ben bé així, Estela -replica en Toni-. La geneta té un pelatge ple de taques, oi? Doncs cada animal té el seu patró de taques: els investigadors les fem servir per identificar-les.
• Ja ho entenc. Llavors les taques són com la seva empremta.

Tot seguit entra al laboratori el doctor Ignasi Torre. L’Ignasi és la persona que ha creat i coordina el programa de seguiment de petits mamífers del museu. És un investigador reconegut al món científic perquè busca mètodes d’estudi de les poblacions de petits mamífers.

• Ja hi som tots - diu en Toni.
• Hola Ignasi, estem inspeccionant una latrina de geneta del Parc Natural del Montnegre i el Corredor – comenta en Carles.
• Doncs, mireu bé: hi poden sortir moltes espècies diferents de petits mamífers, en una latrina de geneta – especifica l’Ignasi.
• Potser fins i tot els surt la dent d’or – diu en Toni rient.
• La dent d’or? Jo la vull trobar! - diu l’Estela.
• Doncs, som-hi! Ja pots agafar la lupa, que revisarem totes les dents que hem separat - diu en Carles.

En Carles i l’Estela es posen a treballar; cada cop ho tenen tot més separat en safates: a un lloc hi tenen els ossos; a un altre, mandíbules; i a un altre, dents que claven en una plastilina i ordenen segons si són ullals, queixals o incisius. Aquesta és una feina minuciosa i feixuga que passa millor escoltant música. 

Al cap d’uns dies, quan la vista ja està cansada de mirar tantes dents, passa una cosa inesperada...

• Aquesta dent, aquesta dent...
• Què passa, Carles... què passa?–  demana l’Estela.
• És diferent de totes les dents que he vist – diu.
• Toni, Toni..., vine hem trobat la dent d’or!!- crida l’Estela, emocionada.

Capítol 4

En Toni s’ha tret les ulleres i ha acostat la lupa. Es mira bé la dent que han trobat l’Estela i en Carles, mentre ells, ansiosos, sembla que esperin la nota d’un examen.

• Què és, Toni?, què és? – demana l’Estela, impacient.
• Segur que aquestes caques són del Montnegre i el Corredor? - demana en Toni.
• Sí Toni, jo mateix les vaig recollir a Olzinelles - confirma en Carles.
• Doncs...,realment heu trobat la dent d’or – diu en Toni, amb mig somriure.
• Però què és? – insisteix l’Estela.

En Toni ha baixat al pis de baix, a la biblioteca del museu, a veure en Miquel Carandell. En Miquel és doctor en Història de la Ciència i es coneix els llibres de la biblioteca com el palmell de la mà.

• Miquel, em pots buscar un llibre amb bones imatges de petits mamífers de Catalunya? – demana en Toni.
• I tant, aquests tres et poden servir.  

Ha arribat el moment de saber a qui pertany la dent de l’animal desconegut. En Toni s’acosta a l’Estela amb una fotografia.

• Què dius, Toni, però què dius! – crida en Carles.
• Efectivament, potser no és d’or, però heu trobat la dent d’un liró gris -diu en Toni.
• És la primera vegada que es troba aquest animal al Montnegre i el Corredor i segurament és una de les cites més al sud que es coneix de la seva distribució a Europa- afirma en Carles.
• Nois, no sé de què parleu, però jo vull un liró gris, és guapíssim!!- exclama l’Estela.
• Millor que dediquem esforços a saber on viuen i a conservar els seus hàbitats. A més, els lirons mosseguen fort, t’ho dic per experiència- diu en Toni, mentre ell i el Carles riuen.

I així va ser com els investigadors, gràcies a les caques de la geneta, van saber que el liró vivia al Montnegre i el Corredor, i van iniciar una expedició per buscar-lo; però aquesta és una altra història...

FI!

APRENEM AMB L'ESTELA