LADY LIRÓ

Capítol 1

L’Estela passejava pel jardí del Museu de Ciències Naturals de Granollers molt neguitosa. La descoberta de la dent de liró gris* havia obert un munt de preguntes que volia respondre. Realment, hi ha lirons vivint al Parc del Montnegre i el Corredor? N’hi ha alguna família o només algun de solitari? Són iguals que els lirons del Pirineu i del Montseny?

• Bon dia, Estela, què fas al jardí? – diu l’Ignasi, l’expert en petits mamífers.
• Estic pensant en com podríem anar a buscar els lirons – respon l’Estela.
• Doncs puja que porto uns plànols que t’agradaran - continua l’Ignasi somrient.

L’Estela quan veu brillar els ulls d’algun dels investigadors ja sap que alguna aventura s’està movent. Quan puja l’escala del museu amb l’Ignasi sent com les escales majestuoses d’aquella casa la transporten al 1912; quines històries amaguen aquelles parets? Quina sort que ara sigui un museu de ciències naturals. Un dia haurà d’investigar més sobre aquest tema...

• Carles, Toni, veniu a veure això! – crida l’Ignasi mentre desplega un plànol sobre la taula.
• De què va? – li pregunta en Toni, el director del museu.
• He trobat la manera de saber on són els lirons del Montnegre - afirma l’Ignasi.
• Però què dius? Hem de construir això? – replica en Carles, investigador del museu.
• Ara mateix vaig a buscar fustes, no podem perdre temps - diu l’Estela, comandant l’operació.
• Ho he contrastat amb els millors investigadors europeus i ha de funcionar- reafirma l’Ignasi davant els seus col·legues, somrient per haver citat una cançó dels Manel.
• Doncs som-hi! – diu en Toni.

* Vegeu «Estela i la dent d’or»

Capítol 2

El plànol d’una caixa niu per a lirons sembla que havia de ser la manera de trobar si existia una població de lirons al Montnegre. On s’havien de posar aquelles caixes? Com s’havien de posar? L’Estela ja volia anar a camp.

• Ignasi, marxem? – va dir. 
• Estela, primer cal que el fuster faci les caixes i fer una mica d’estudi d’on les volem posar. Els lirons necessiten tenir menjar a prop del refugi. Saps què mengen?
• Imagino que coses fortes perquè tenen unes dentotes...- riu l’Estela.
• Doncs tens prou raó. Per exemple, mengen glans, castanyes i nous. Saps quins arbres fan aquests fruits? Doncs hem de buscar si hi ha algun bosc al Montnegre on hi hagi força arbres d’aquests - contesta l’Ignasi.
• Jo conec els alzinars! I fan moltes glans, hem de buscar alzinars, Ignasi.
• Per poder criar, les femelles de liró necessiten boscos alts i frondosos on hi hagi molts forats i els alzinars no els ofereixen aquest tipus de bosc. De fet, a Europa, els lirons es troben en boscos d’arbres de fulla caduca, sobretot fagedes i rouredes - explica l’Ignasi.
• Doncs corre, Ignasi, anem a buscar una bona fageda al Montnegre per col·locar les caixes!
• Al Montnegre no hi ha fagedes, Estela.
• I doncs? 
• Ho he estat mirant bé i només ens queda un lloc on hi poden haver poblacions de liró. I és una mica lluny d’on vam trobar la dent d’or. Es diu el Turó Gros, el cim més alt del Montnegre, allà encara hi ha roures, però també avellaners, castanyers i cirerers - diu l’Ignasi.
• Cap al Turó Gros falta gent, doncs; marxem ara, Ignasi?
• Córrer no sempre vol dir anar ràpid, Estela. Demà serà un altre dia, hem de programar bé la campanya.

Capítol 3

A les 8.05 h d’un dijous de primavera, l’Estela pujava a una furgoneta groga plena de caixes niu per a lirons. Anava amb en Toni Arrizabalaga, l’Ignasi Torre, en Carles Flaquer i la Lídia Freixas. Portaven una escala i claus d’alumini per penjar les caixes. 

• Bon dia Pep, venim pel tema que et vam comentar de les caixes per a lirons - va dir en Toni al Pep Pannon, cap dels guardes del Parc del Montnegre i el Corredor.
• Doncs seguiu-me, que us ensenyaré els llocs que em sembla que poden ser millors segons les preferències que m’heu dit.

Per investigar dins dels parcs naturals, els investigadors del museu sempre demanen permís als tècnics i, de fet, hi tenen molt bona entesa. Després de més d’una hora conduint per pistes forestals van arribar al primer punt on posarien caixes. Com a bons científics havien fet un disseny i volien fer estacions de 6 caixes niu, separant-les uns 30 metres, i sempre en línia recta a prop d’una pista forestal per facilitar les revisions. En Pep els va deixar a lloc i va marxar per fer altres tasques dins el parc.

• Vinga, fora la son de les orelles, anem baixant l’escala i mentre jo reviso quins arbres poden ser els més idonis, ens organitzem en dos equips. Carles i Lídia per una banda i Ignasi, Estela i jo per una altra. Recordeu, sempre un puja a l’escala i l’altre assegura que no caigui. Calculeu que les caixes han d’anar a uns 4 metres d’alçada i que el forat d’entrada per al liró ha d’anar tocant el tronc de l’arbre; així, els animals poden entrar pujant des del tronc i estan més protegits de depredadors com la geneta - anava dirigint en Toni.

A les 19.40 h, molt cansats, van acabar de penjar les 30 caixes i ja només es podia fer una cosa, esperar. 

... 5 mesos després...

El moment havia arribat. En Toni, que era el que tenia més experiència, va pujar a dalt de l’escala. Abans d’obrir la teulada de la caixa per a lirons i mirar què hi havia dins, va dubtar uns moments. Va mirar avall:  la Lídia i l’Estela feia estona que no deien res, era una espera tensa enmig d’un bosc silenciós d’un dia de tardor.

Capítol 4

Res de res. Ja portaven 25 caixes revisades i ni rastre de lirons. A les caixes hi havia aranyes, nius de vespa, nius d’ocell, ratolí lleonat..., però cap liró.

• A vegades les coses no surten com un ha previst, noies - va dir en Toni. 
• Però vam trobar una dent de liró a les caques d’una geneta que vivia al Montnegre, han de ser per aquí, els lirons! – va dir una mica enfadada l’Estela.
• És tard i estem cansats, voleu fer les 5 caixes que queden o ho deixem per un altre dia?
• Acabem, Toni, nosaltres encara tenim corda per estona - va afirmar la Lídia.

Eren les 20.02 h quan en Toni va obrir la penúltima caixa i entre un jaç de fulles va poder veure un liró arrupit, mig adormit i que respirava esporuguit dins la caixa, quiet i sense moure’s. En Toni se’l va mirar i sense esperar ni un segon va agafar-lo ràpidament i el va posar dins la bossa de roba que portava a la butxaca de la seva armilla de camp. 

• El tinc, noies, el tinc! N’hi ha un, n’hi ha un, i també hi ha excrements i algunes fulles de roure – va descriure en Toni des de dalt de l’escala.
• Visca, visca!! – va cridar l’Estela.

En Toni va baixar nerviós l’escala i un cop a terra va posar la mà dins la bossa per agafar l’animal i mostrar-lo a les noies...

...Al cap d’uns anys...

La Lídia encara recorda perfectament la primera vegada que va anar amb en Toni a buscar els lirons. Ella diu que aquell moment va ser fascinant, fantàstic i que allí va decidir que estudiar aquells animals era la feina que volia fer. 

• Lídia, ara entenc el motiu del sobrenom que et va posar en Carles - somriu l’Estela.
• La veritat és que des d’aquell moment no he parat d’investigar els lirons del Montnegre, el Montseny, Andorra i tot Europa - somriu la Lídia.
• Ja he vist el Projecte Liró, és molt xulo!. He vist que els lirons ens ajuden a saber l’estat de conservació dels nostres boscos i serveixen d’indicador de com avança el canvi climàtic, sobretot els del Montnegre, que són una de les poblacions de més al sud d’Europa - explica l’Estela.
• Saps moltes coses dels lirons, Estela!- diu sorpresa la Lídia.
• No tantes com tu, Lady Liró! - contesta l’Estela mentre totes dues es posen a riure. 

Avui, la Lídia i l’Estela es quedaran a dinar al museu i esperaran que arribin els investigadors. Quan s’ajunten tots flueixen les idees i l’Estela ja ho espera, perquè sap que alguna nova aventura està per venir ????

FI!