Com és el tritó

Els torrents, rieres i rierols del nord-est de la Península Ibèrica estan habitats per dues espècies de tritons extraordinàriament ben adaptats a aquests medis. El tritó dels Pirineus (Calotriton asper) va ser descrita el 1852. Molt recentment, el 2005, ha estat descrita una segona espècie (Calotriton arnoldi) que habita exclusivament el massís del Montseny a la revista científica britànica Zoological Journal of Linnean Society. El tritó del Montseny du el nom científic “arnoldi” en reconeixement de la tasca del Dr. Edwin Nicholas Arnold en el coneixement de la herpetofauna d’Europa.

 


Parella de tritons del Montseny


Parella de tritons pirinencs

 

 

Les dues espècies de tritó de muntanya ibèric del gènere Calotriton, el pirinenc (C. asper) i el del Montseny (C. arnoldi) presenten una divergència genètica en el gen mitocondrial citocrom b, aproximadament del 4%, la qual cosa representa que van separar-se de l'espècie ancestral que els unia fa aproximadament un milió i mig d'anys. Alhora, aquesta antiga evolució separada ha donat a característiques morfològiques internes i externes diferents que són diagnòstiques de l'espècie del Montseny.

Els trets de l'esquelet són força definitoris atès que en general es troben força conservats en els tritons i les salamandres, i l'existència de diferències implica que hi ha canvis genètics profunds. En el cas del tritó pirinenc les quatre primeres vèrtebres de la base de la cua tenen unes projeccions rectes i llargues que surten perpendicularment de l'eix, que estan més desenvolupades en els mascles que en les femelles. El tritó del Montseny presenta en canvi projeccions vertebrals curtes i orientades en un angle d'uns 45º aproximadament. Aquesta condició apareix també en la majoria de les espècies de la familia del tritó del Montseny, els salamandrids i per tan es considera ancestral respecte al tritó pirinenc on s'ha de considerar derivada.


Vertebres de tritó pirinenc (esquerra) i tritó del Montseny (dreta)


Àrea cloacal de tritó del Montseny femella (dreta)
i mascle (esquerra)


Àrea cloacal de la femella de tritó pirinenc (esquerra)
i del Montseny (dreta)

Aquesta espècie és més aviat petita en relació al seu parent pirinenc i no supera mai els 12 cm de longitud total. El dimorfisme sexual del tritó del Montseny és poc acusat. Els mascles tenen el cap més gran i ample en comparació a les femelles i tenen la cua més curta però més alta atès que la fan servir per subjectar la femella durant la còpula enroscant-la sobre el seu cos. La diferència més remarcable rau en la seva regió cloacal, per sobre del punt d'inserció de la cua amb el cos. La seva cloaca és simplement una extensió una mica prominent i arrodonida de la base de la cua a diferència de les femelles que presenten una protuberància cloacal.

Tanmateix, les femelles de l'espècie del Montseny presenten la cloaca constituint una protuberància tubular directament inserida sobre la base de la cua. En canvi, les femelles de l'espècie pirinenca tenen una la protuberància disposada sobre una base globular situada a la base de la cua.

La pell dels tritons Calotriton té uns grànuls protuberants dels que sobresurt una formació cònica constituïda per queratina. En l'espècie del Montseny aquests, són menys abundants i es troben absents de la regió ventral. Ara bé, la característica més inconfusible del tritó del Montseny és la seva coloració. La pigmentació general és bru fosc de tonalitats xocolatades que s'estén per tota la superfície dorsal i lateral de l'animal. La gola és ataronjada i el ventre te un mosaic de puntets grisos de diferent intensitat amb una àrea translúcida de pigmentació crema a la seva part posterior. En els mascles aquesta àrea sol tenir una extensió més reduïda. En tots els casos però, a la part anterior apareix una taca de color blanc marfil.

A més aquesta circumstància s'ha traduït en diferències morfològiques entre les dues poblacions separades per la Tordera. En les poblacions orientals hi ha individus que presenten taques irregulars de pigmentació groc pàl·lid o amb tonalitats verdoses que mai es troben en els tritons de les poblacions occidentals. Per contra, tots els mascles d'aquestes darreres poblacions presenten com a característica exclusiva la presencia de la vora del musell amb una pigmentació blanquinosa i sovint un seguit de puntets molt fins als flancs de tonalitats argentades. Tot i la variabilitat de coloració que pot tenir, el tritó dels Pirineus, mai apareixen aquesta combinació de trets.


Visió ventral del tritó del Montseny

Subscriu-te al Butlletí informatiu del Museu

Estigueu informats!