El color porpra varia entre un vermell purpuri i el blau indi. En l'antiguitat s'obtenia de caragols marins de la família Muricidae. A la col·lecció del Museu hi ha diferents espècies lligades amb aquest color. Descobrirem aquest misteri en tres capítols.
El Bolinus brandaris o caragol punxenc, avui apreciat gastronòmicament, va ser utilitzat a Creta cap al 1600 a.C, però sobretot pels fenicis, grecs i romans, per a obtenir el colorant anomenat porpra reial o porpra de Tiro (ciutat on es feia). Hi havia una «indústria» important d'aquest colorant, molt car, amb el qual tenyien les túniques de reis, emperadors i sacerdots.
Segons la llegenda, el déu fenici Melqart descobrí el porpra al morro del seu gos, després que olorés els caragols marins que trobava a la platja. Theodoor van Thulden va recrear la llegenda a l'oli El descubrimiento de la púrpura del Museu del Prado.
Una altra espècie lligada al color porpra i que podeu veure al Museu de Ciències Naturals de Granollers és Purpura persica. Aquesta espècie no la trobem al Mediterrani. Es distribueix per l'Oceà Índic, SW del Pacífic i el Japó.
El naturalista romà Plini el Vell (23-79 d.C.), va descriure a l'enciclopèdia Naturalis Historiae (s.I d.C.) com s'obtenia el tint porpra. Els caragols emmagatzemaven en grans tines amb aigua de mar, quan tenien suficients, n'extreien la glàndula o trituraven el caragol amb la closca fins a obtenir una pasta i ho deixaven amb aigua de mar i al sol fins que es descomponien provocant una olor fètida, que era mencionada en els escrits.
S'ha calculat que es necessitaven uns 12.000 mol·luscs per a obtenir 1,4 g de tint, per tant, era un producte caríssim, més que l'or.
La tonalitat depenia de l'espècie de mol·lusc, i de la tècnica utilitzada en la tinció. Aquests tints no es decoloraven fàcilment, per això també eren molt apreciats.
L'Stramonita haemastoma o porpra i l'Hexaplex trunculus o corn blanc també s'utilitzaven per obtenir el tint de color porpra blau indi. Tots els exemplars d'aquesta mini història del color porpra, estan exposats a l'aula de malacologia Frederic Travé.
Els caragols d'aquesta família són carnívors i carronyers, s'alimenten d'altres gasteròpodes i bivalves i viuen a poca profunditat, en fons rocosos. Aquestes dues espècies les troben al Mediterrani.
Però d'on surt aquest color? Aquests caragols tenen la glàndula hipobranquial, que sintetitza una mucositat incolora, el caragol la secreta quan se sent amenaçat i per acció d'un enzim, en presència de llum i oxigen, es transforma en color porpra.
Fotografies: Belén Fernández-Villacañas MCNG
