17.03.2022

Ciències naturals a l’aula: l’experiència d’Àngels Ferrer Sensat als instituts de secundària abans i després de la Guerra Civil (1932-1941)

Biblioteca

La segona convocatòria de l’Ajut Antoni Jonch per a estudiants de màster d’història de la ciència, curs 2020-2021, atorgat per Cooperació Jonch i el Museu de Ciències Naturals de Granollers, en col·laboració amb l’Institut d’Història de la Ciència de la Universitat Autònoma de Barcelona, va ser guanyat per l’estudiant Núria Valls Ollé, pel la realització del treball “Ciències Naturals a l’aula: l’experiència d’Àngels Ferrer Sensat als instituts de secundària abans i després de la Guerra Civil (1932-1941)”. A continuació, us presentem un resum divulgatiu d’aquest treball realitzat per la mateixa Núria Valls Ollé.

Com es relacionen un quadern de treball d’una alumna, una llibreta del testimoni d’una mestra i un test amb una planta i un mineral?  Unes em diríeu que els documents parlen del que passa dins una escola, altres sobre ciències naturals, i altres senzillament no trobaríeu la relació. Per fer el meu treball de final de màster (TFM), aquestes han estat algunes de les fonts primàries utilitzades.

Fins a l’última dècada del XX, aquestes fonts s’havien estudiat des del que s’anomena “cultura escolar”. És a dir,  ens informaven del que passava dins de les aules d’escoles i instituts. A partir els anys 90, una nova branca d’estudi anomenada “gir històric-educatiu” també va posar el focus dins les aules. D’aquesta manera es permetia relacionar cultura escolar amb construcció del coneixement científic i entendre que les aules són memòria, i ho són no només com a descriptives d’una societat, sinó pel coneixement que construeixen en cada moment concret. A més, amb aquesta nova perspectiva, les experiències del professorat i l’alumnat, descrites en diaris i quaderns de treball, van adquirir una importància cabdal per comprendre la interacció entre escola, ciència i societat de cada moment històric. És a dir, es començà a mirar més enllà de les lleis i reglaments d’educació d’aquell context. D’altra banda, quan ens posem les ulleres de gènere i analitzem el passat, és interessant preguntar-nos què van fer les dones i com ho van fer. Això ens proporciona eines per visibilitzar el paper de la dona en la construcció del coneixement. També permet problematitzar les limitacions i dificultats amb les quals es van trobar les dones respecte als homes, i com les van superar.

Foto: Àngels Ferrer i Sensat. Autoria no identificable.

I ara si, unint gir històric-educatiu i perspectiva de gènere,  us presento l’Àngels Ferrer Sensat (1904-1992), la protagonista del meu TFM. Aquesta fou una docent de ciències naturals entre el 1926 i el 19741. Des de petita estigué en contacte amb natura i l’estil educatiu de la seva mare Rosa Sensat i Vilà (1873-1961), pedagoga catalana més reconeguda posteriorment i associada a la Renovació Pedagògica del primer terç del segle passat. Més tard, Ferrer inicià els seus estudis de mestratge a l’Escola Normal. Posteriorment, es llicencià en ciències naturals a la Universitat de Barcelona l’any 1926. Us podem imaginar que l’etapa de la Segona República Espanyola (1931-1939) fou un dels moments de màxima esplendor de la Renovació Pedagògica. Concretament a les escoles d’educació secundària, dins les aules s’estimulava el desenvolupament de la capacitat d’observació i d’experimentació per part de l’alumnat, amb l’objectiu d’afavorir el desenvolupament d’una educació integral que proporcionés més importància a la capacitat de raonament sobre l’aprenentatge memorístic. Les ciències naturals van adquirir un paper molt important per dotar l’alumnat d’eines de raonament i esperit crític. I en aquest context, Ferrer s’inicià com a professora complementària a l’Institut-Escola de la Generalitat  (I-E), una institució que encarnava aquest ideal educatiu.

Ferrer Sensat és recordada en aquest període com “la mà dreta del director” i “l’Ombra de l’I-E”.  Però, per què? Els contes “Història d’una Pera” (1934) i “Llibre de les Flors” (1936) ens poden donar alguna pista.  Aquests van ser dues propostes de treball elaborades per grup Taga de l’I-E i coordinades per Ferrer. A tall d’exemple, el Llibre de les Flors és un conjunt de poemes escrits per l’alumnat amb impressions a linòleum de flors. Observeu les imatges, en elles es pot apreciar la didàctica de fer ciència de Ferrer, que relacionava art i natural per transmetre a l’alumnat curiositat per la naturalesa. Aquest exemple, junt amb altres, permet imaginar-nos una Ferrer compromesa amb els ideals republicans, alhora que amb la idea ferma de col·locar l’alumne al centre de l’educació.

  

Imatge de l'esquerra: “Llibre de les Flors” (1936), facilitat per l’Institut Verdaguer. Autor: Valls Ollé, 2021.
Imatge de la dreta: Piques, Jaume. Ginesta des del mar. Dins: “Llibre de les Flors” (1936). Autor : Valls Ollé, 2021.

Però hi ha més.  Els registres de sous demostren que fou la professora que més hores passà a l’I-E, com a mínim durant el primer curs 1932-1933. Durant la Guerra Civil, la seva responsabilitat burocràtica s’intensificà. A partir l’any 1938, moment en què el director de l’I-E Josep Estalella Graells morí i la majoria de professorat masculí fou enviat al front, ella fou qui firmà com a secretària general als registres de sous i al llibre del claustre de mestres. Així i tot, qui firmà com a director foren Joan Nogués Aragonés (1904-1975) i Ernest Cervera i Astor (1896-1972), professors de francès i música respectivament. Vist el paper no només de docent, sinó també burocràtic que adquirí Ferrer durant els anys de conflicte bèl·lic, porta a pensar que segurament si hagués estat home hauria sigut director de seguida, però essent dona no va ser-ho ni llavors ni durant gran part del franquisme. De fet, la seva primera direcció no arribà fins a l’últim període de la seva vida professional, a l’Institut Infanta Isabel d’Aragó a Barcelona (1963-1974).

Després del cop d’estat del 1936, i sobretot un cop finalitzà la Guerra, l’escola, igual que altres agents socialitzadors com família, religió o mitjans de comunicació, quedà sotmesa a les mesures d’uniformització que imposà el govern de Franco. Les noves autoritats promulgaren la ruptura dràstica de les idees pedagògiques anteriors i es buscà una Nueva Educación Española, basada en l’aprenentatge memorístic de manual i en un model confessional legitimat per l’Església catòlica. El professorat no adherit al règim, en influir directament sobre l’alumnat, fou vist com a perillós, tot i no ser un cos excessivament compromès ni políticament ni ideològicament amb la República. Però faltaven mestres, així que Ferrer, igual que molts dels seus companys i companyes, després de passar un procés de depuració, fou enviada a l’Instituto Femenino Isabel la Católica a Madrid durant els curs 1940-1941.  Aquesta institució, tot i haver estat anteriorment el reconegut Instituto-Escuela del Retiro, passà a ser exemple del nou model educacional nacionalcatòlic. Us podeu imaginar on quedà el paper de la dona, relegat al de ser bona mare i esposa. I us podeu imaginar també les dificultats amb què es trobà Ferrer en arribar.

I us preguntareu, com fou la seva metodologia de treball en aquesta nova institució? Al fer història de les pràctiques que Ferrer va dur a terme en aquest institut, ens permet posar en relleu les discrepàncies entre el que suposadament el model nacionalcatòlic defensava i les pràctiques reals del dia a dia a les aules. Ferrer fou, possiblement, una de les moltes professores que perpetuà models de ciència activa més propers als reivindicats durant la República que en el període franquista.  A tall d’exemple, en un treball de les seves alumnes titulat “Nuestros Vestidos”, possiblement datat en aquest període, s’observa com sota la descripció d’una tasca domèstica com la vestimenta, hi ha un estudi minuciós de ciències naturals, on s’investiga la prominència de les fibres tèxtils, i l’anàlisi d’aquestes al microscopi. I és més, l’estructura del treball segueix el mateix ordre que el llibre de Rosa Sensat “Les ciències en la vida de la llar” (1923).

Aquesta font, junt amb altres, denota que la mirada de Ferrer va ser modelada tant per ideologies de la Renovació Pedagògica, com pel seu recorregut familiar i professional. I aquesta mirada, també en context franquista, es va reflectir en les pràctiques que s’allunyaven de l’ideal educacional d’esforç, treball dur i estudi memorístic propi del franquisme, i s’apropaven a utilitzar la natura per atraure l’interès i curiositat de l’alumnat.

El tastet de les descobertes sobre la tasca educativa i científica de Ferrer Sensat acaba aquí. Hem vist que va ser una de les moltes professores que per ser dona i jove, va estar invisibilitzada i en un baix esglaó de reconeixement tant durant la República com la Guerra i els inicis del franquisme. En canvi, en ser vista com a menys perillosa pel règim, tingué certa flexibilitat metodològica un cop iniciat el règim. Encara queda molt per descobrir. Com bé ella deia, la seva educació va ser “més obra d’amor que de ciència”, i la seva mirada de naturalista va traspassar el temps per arribar als nostres dies. Ara només cal seguir reivindicant-la, per proporcionar-li no només memòria històrica, sinó contextualització i reconeixement de la seva tasca tant pedagògica com científica.

 

 En “Joies de la Biblioteca del Museu (IV): Àngels Ferrer i Sensat, una pedagoga poc coneguda i un llibre de papallones” podeu conèixer més información sobre aquesta docent i el seu patrimoni  https://mcng.cat/blog/joies-de-la-biblioteca-del-museu-iv-angels-ferrer-i-sensat-una-pedagoga-poc-coneguda-i-un-llibre-de-papallones

ARXIU

Subscriu-te al Butlletí informatiu del Museu

Estigueu informats!